PITUS PORUM

Em fascinen les fulles dels arbres. Em podria estar observant el moviment de les fulles de l'àlber hores i més hores. En les copes dels arbres jo hi visc. Admiro el seu lloc privilegiat a prop del cel.

Cau una fulla. Lentament. Com un pes lleuger que se sap sense pressa perquè inevitablement ha d'acabar arran de terra. Li queda, però, la vivència d'haver estat aire enllà.

Sota una palmera em preguntava la Marina si era un Pitus porum. A banda d'un arbust, a la nostra escola el Pitus porum és una estona de compartir. De possibilitat de compartir. I de despertar els sentits.

Hem descobert l'esclat de les prunes. Les hem tastat. Escoltat el so oriental del monocordi. Ensumat flaires d'èspècies i cafè. Mirat un conte.

Penso ara en el tacte. Imagino un joc en el que els dits tenen el luxe de passar per una fusta suau, per l'aspror de la llengua d'un gat, acaronar la calidesa d'un tros de vellut, la frescor de la pedra, sentir les pessigolles de gespa fresca, el morro d'un gos. L'aigua glaçada del riu, un panet acabat de sortir del forn. Estrényer una altra mà humida i petita. Rebre la carícia d'una fulla de mimosa.