PITUS PORUM

Em fascinen les fulles dels arbres. Em podria estar observant el moviment de les fulles de l'àlber hores i més hores. En les copes dels arbres jo hi visc. Admiro el seu lloc privilegiat a prop del cel.

Cau una fulla. Lentament. Com un pes lleuger que se sap sense pressa perquè inevitablement ha d'acabar arran de terra. Li queda, però, la vivència d'haver estat aire enllà.

Sota una palmera em preguntava la Marina si era un Pitus porum. A banda d'un arbust, a la nostra escola el Pitus porum és una estona de compartir. De possibilitat de compartir. I de despertar els sentits.

Hem descobert l'esclat de les prunes. Les hem tastat. Escoltat el so oriental del monocordi. Ensumat flaires d'èspècies i cafè. Mirat un conte.

Penso ara en el tacte. Imagino un joc en el que els dits tenen el luxe de passar per una fusta suau, per l'aspror de la llengua d'un gat, acaronar la calidesa d'un tros de vellut, la frescor de la pedra, sentir les pessigolles de gespa fresca, el morro d'un gos. L'aigua glaçada del riu, un panet acabat de sortir del forn. Estrényer una altra mà humida i petita. Rebre la carícia d'una fulla de mimosa.

PRIMERA ENTRADA A L’ARBREDA

 Les parets que arriben fins a l’escola són de roques apilades. Magnífiques teranyines entreteixeixen les juntures de roca a roca. El sol de juliol prop de les deu del matí les fa visibles.

És possible que si mesures més de 90 cm. Se t’escapi aquesta visió, com tantes d’altres, però en entrar a la nostra escola, després de fer dringar una campaneta que fa de pont entre el món de dins i el de fora, és més fàcil estar arran de terra i mirar amb ulls d’infant. Aquesta és la mirada que desitjo per a mi. I la de l’ocell. I la de les fulles de l’àlber. I la del riu. I la del banc a l’ombra.

“Dring-dring” fa la campana. Se senten passes que de dins s’acosten a la porta i, un cop oberta, el murmuri de veus engrescades en diverses activitats deixa pas a una veu més greu, suau, propera que ens rep amb “un bon dia”.

La porta es tanca amb un clec. La veu que ens acompanya ens mostra un cistell on deixar el préssec que hem portat. Quin goig fan els colors de les fruites d’estiu! I quina riquesa de varietat! Hi ha cireres d’un granat intens com de vi; prunes mirabel, un pèl més grosses que les cireres i més rosses, de to robí semi opac. Petites boles encara una mica més grans, els tímids albercocs d’un groguenc ruboritzat. Vorejant-les, tallades de maragda. Prenem un triangle de xíndria. Tant el to rogenc com la textura a mig camí entre el sòlid i el líquid escau molt bé al nostre estat d’il·lusió i expectativa. Regalima el dolç suc galtes avall. Deixa les mans enganxifoses. Potser que abans de col·locar la roba i altres objectes per primer cop al cistell passin per sota de l’aigua fresca. Parem a la font del porxo. Massa alta? Un escambell d’Ikea ens ajuda a arribar-hi. No hi ha pressa. El ritme de Marina d’escassos 3 estius flueix amb calma en aquest indret.

Quan haguem col·locat les pertinences al calaix encara s’estendrà al nostre davant el nostre primer matí de descoberta de l’entorn pausat, càlid, amb olor de terra assolellada i seca de la que ja és la nostra escola, l’Arbreda.